CONTAR / COMPTAR ENRERE

Contar enrere no és el mateix que comptar enrere.O potser sí, perquè hi ha una regressió de fets,i es posa en moviment una sèrie de mecanismes al pensament per tal d´ordenar les paraules, inversament proporcional a la correcta succesió.
Contar i comptar, dues paraules que fonèticament es confonen molt si no hi estem atents. Contem cada dia i comptem cada dia també( en el sentit real i metafòric).Contem històries de veres o imaginàries, del present i del passat; inventem històries de futur, relats de fets anònims o propis que adornem literàriament quan ens convé o simplifiquem si ens afecta massa o ens dol.Contem allò que volem o ens interesa als amics, als companys de feina, a la familia, a la dona de la pastisseria, al mecànic, a la metgessa, a qui ens truca per telèfon etc.Contem coses nostres i dels qui coneixem.Hi ha qui ho conta tot i hi ha qui no conta res; està el que conta veritats malgrat les reaccions dels oients ,i qui conta mentides per aliviar una vida que li és insatisfactòria. Hi ha qui conta el que pensa i sent ,i hi ha qui conta el que li agradaria pensar i sentir.Hi ha qui sempre conta contes i el que conta la vida( o és el mateix una cosa que l´altra?)En fí, que hi ha de tot.
Després està el fet de comptar.Ens passem la vida comptant també. Comptem els diners abans de pagar el café del bar, fem comptes per veure com paguem les despesses de la casa a final de mes; comptem les fulles dels llibres que llegim, llistats de productes a la factura de la compra setmanal, els seients del bus si hi ha pocs llocs buits.Comptem quan caminem sense adonar-nos, comptem fotocòpies a la feina, els coberts abans d´agafar-los per parar la taula, comptem els dies que ens queden per fer vacances, per celebrar alguna cosa, per rebre un paquet.Comptem els punts que tenim del mòbil, les camises que hem de planxar.Comptem dies,dates ,nombres ,persones…Ho comptem quasi tot.
Lligant els conceptes de contar i comptar he de dir que quan contem enrere sovint al explicar un fet del passat també comptem enrere els anys que fa d´això.Contem les històries mirant al darrere i comptem enrere sabent, inconscientment, que queda menys temps perquè arribe un moment concret de la vida.Als xiquets en l´escola els ensenyem a comptar enrere i també juguem a contar enrere històries. A comptar els costa molt perquè la ment utilitza uns mecanismos lògics que de vegades no tenen adquirits;es boten números, es perden.Contar una història enrere, en canvi, els divertix perquè la història es convertix en el contrari de l´original, els personatges tenen una nova oportunitat de re-fer el que han fet abans a la història, ells tenen l´opció de re-inventar-la.
Comptar enrere té la finalitat dual d´acabar-se algo exitent(per exemple el temps, la vida…)per arribar a un principi. Contar enrere és com tirar enrere la pròpia vida per poder-la fer de nou, és algo màgic( no sé si de vegades estaria bé poder-ho fer realment)Possiblement per això els dos termes no estan, en el fons, tan separats del tot, sols fonèticament per un sò que sovint no s´aprecia.De vegades cal estar atent per fixar-s´hi,no fos cas que ens equivoquem en la comprenssió i ho emboliquem tot; d´altres vegades, realment,és millor perdre el fonema pel camí i interpretar el que més ens convinga.

UFF!!...PASSO

Avuí , com que tenia un dia desficiós – i tots sabeu que en aquestos dies es fan coses inexplicables-, m´he parat a pensar en les acepcions del verb passar.”Poca feina”, direu. Doncs ha estat un acte reflexe mentre pensava en una simple frase que em van dir fa uns dies.La frase era “uf!..paso”. Sense fer cas als precedents de la frase en qüestió (els punts de vista de vegades són d´impossible confluència) i sense pensar en la personalitat de qui l´ha dit, m´ha interessat moltíssim més la riquesa del llenguatge que buscar-li peus a un gat que ja no viu a prop de ma casa. Recordant l´etimologia i la gramàtica de la paraula m´he adonat que es tracta d´un verb que pot ser transitiu(portar d´un lloc a un altre, creuar un riu, superar una prova, estar durant un temps a un lloc etc) intransitiu ( canviar d´una situació a un altra,canviar de propietari, no actuar o no interessar-se per algú etc)i fins i tot pronominal(no adonar-se´n d´alguna cosa..). Un verb així , com era d´esperar, té moltes acepcions en funció del contexte, de la finalitat, de la preposició que l´acompanya, de l´intencionalitat etc.Podriem parlar-ne molta estona; proposar, fins i tot, una tesi doctoral de lexicologia avançada…No ho faré. Com que avuí és una nit d´aquestes que PASSE EN BLANC no vull PASSAR L´OPORTUNITAT de poder PASSAR L´ESTONA fent jocs de paraules. PASSAR EL TEMPS d´aquesta manera no és mai desaprofitat perquè , mentre pense,PASSE A NET inconscientment les idees que durant un temps he anat esborrant al bloc dels projectes i les tasques a fer. Havera pogut PASSAR DE LLARG sobre la frase que ha motivat aquest post (“uf!..passo) i no fer cas de les seves connotacions.Havera pogut PASSAR PER ALT el comentari i NO HAVERA PASSAT RES, donat que les paraules tenen l´importància i l´intencionalitat que nosaltres volem donar.També havera pogut PASSAR A L´ATAC i demanar disculpes, explicacions o aclaracions de perquè la frase en qüestió…Ni cal ni vull fer-ho, que ja és molt tard i no vull PASSAR-ME DE LLESTA ni PASSAR PER L´ARO. Podria, també, dedicar la nit aquesta de desfici a PASSAR FOTOS O CDSa l´ordinador, que porte molta tasca endarrerida i els meus calaixos agrairien aclarir el desordre que hi tenen. Podria PASSAR PARAULA i deixar que tant el mail com la frase en qüestió PASSAREN A MILLOR VIDA , restant-li importància al contingut i al continent(tots sabem que hi ha coses sobre les quals hem de PASSAR DE PUNTETES sinò volem que ens facin PASSAR LES DE CAIN …) Però jo, que he de confessar-vos ( i a més no sabia com introduïr aquestes locucions en el post…)que no he PASSAT LA PIGOTA, ni he PASSAT FAM( podeu entendre açò com estimeu oportú…)ni tampoc he PASSAT PER LA VICARIA, no sóc habitualment de PASSAR-ME A L´ENEMIG ni en sentit figurat ni en real)sinò és per assuptes de vital importància. Així que evitaré que ens PASSEM TRES POBLES amb interferències i comentaris recriminatoris,..Sempre és millor intentar PASSAR-HO BÉ. No se si serà aquesta una bona opció, no obstant, perquè de vegades és necessari deixar que PASSE LA TEMPESTA que no PASSAR UN VIA CRUCIS de letanies sense finalitat ni condescendència manifesta. És millor PASSAR PÀGINA de comentaris desafortunats i/o decarregats des del mirador d´una prestatgeria on potser fa temps que no s´ha PASSAT EL DRAP( la pols que acumulem durant anys és increible), que assumir l´exclamació desganada com el fet real que s´ha dit per no expressar clarament que es PASSA LITERALMENT D´ALGÚ. No intentaré esbrinar l´orígen de la frase, ni l´intencionalitat oculta i/o evident que amaga, ni perquè si ni perquè no s´ha dit ara o abans(uf!..passo) Aquest post no PASSARÀ A L´HISTÒRIA per fabulós literària ni creativament.És més , crec que PASSARÀ SENSE PENA NI GLÒRIA entre altres escrits i altres fets més interessants, més importants i més enriquidors a la vida. Millor serà que acabe d´escriure aquest post perquè és massa tard i ja no tinc desfici sinò son.Millor serà, dic,que vaja escrivint perquè no se m´oblide res, al bloc quadriculat que porte a la bossa, la llista de coses que he de fer demà i els dies veniders, com per exemple PASSAR DOCUMENTS de la feina de l´ordinador , PASSAR la Roomba, PASSAR-LI material a l´obrer i PASSAR del comentari que ha provocat aquest post, el qual, s´ha de dir, que ha sigut el resum de la companya que ho ha dit per no assumir que PASSA DE TOT.

VIATGE EN TREN

M´agrada molt viatjar en tren .I m´agraden els viatges llargs perquè,en el fons, no vull arribar realment a cap destinació. El plaer és el viatge, veure passar camps, colors, llums que s´apropen i passen fugint, com jo mateix. De vegades el tren s´atura en un lloc on no hi ha res, i aleshores pense què passaria si no es posara en marxa un altre cop; què hi fariem tots els viatgers anònims que, de tant en tant, ens mirem de reüll amb curiositat, fins i tot amb insistència. És un moment on la ment dessenvolupa tota una sèrie de sensacions contradictòries: de supervivència, d´enyorança, de resignació, d´angoixa, de por. El cos reacciona amb moviments rutinaris. Els ulls, àvids de saber, busquen més enllà de l´àmbit normal de visió una resposta satisfactòria. Uns deixen el llibre que llegien al damunt del seient, altres miren per les finestres o parlen amb el viatger que tenen davant argumentat possibilitats del motiu de l´atur, i es queixen del retard, que quasi sempre sembla més del que és realment. La sensació de tots és, en el fons, la de desemparament.
 I, quan ja comença el desfici col.lectiu, després d´uns minuts, de nou, suaument, notem un balanceig que poc a poc va a més i el tren torna a circular amb la normalitat que estavem desitjant. És curiós veure la gent que viatja al tren, imaginar les seves vides, les possibles destinacions, el treball que fan, perquè van sols o qui són aquells que els acompanyen.
 Podem construir un món per cada persona que veiem. Som lliures per triar-li el treball, fer estereotips segons el vestuari que porta, o inventar-li vides paralel.les més o menys controvertides i fascinants, o rutinàries ,o simples. Podem establir relacions de parella amb qui va assegut, imaginar les seves converses telefòniques, que també poden ser amb qui nosaltres desitgem segons la història que anem construint. Podem endivinar el seu passat, els motius de cada moviment que fa, el que pensa, el que desitjaria fer.
Ens convertim en manipuladors anònims de les vides i els anhels de la gent desconeguda que ens envolta, amb el poder absolut de controlar fins i tot els sentiments a voluntat nostra. I quan els propis pensaments ens tornen a la realitat veiem que, afortunadament, quasi res és com haviem imaginat.I tornem a la invissibilitat comunitària que formem els qui hem coincidit al mateix viatge, entenent que, de tant en tant, també nosaltres hem estat vulnerables a les ments dels altres, i hem tingut momentàniament un altra vida, un altra parella, un altre passat, un altre treball, uns altres sentiments. Des de la finestra del tren passen els objectes sense quasi poder analitzar-los, de pressa. Veiem passar les ciutats, les fàbriques, els rius de color verd i castany amb reflexos de sol i d´ombra, els ullals que es formen enmig dels camps, les vores de pedra i terra que canvien de tonalitat.
De vegades passa la mar i aleshores ens perdem lluny, dins l´ànima, deixant-nos envair per una melangiosa tristor, mullant-nos fins els talons d´aigua salada mentre somniem en alguna cosa que ens acarona i passa fugint. O ens sentim engolits per la foscor desconcertant de trobar-nos enmig d´una muntanya, al fons d´una incertessa pròpia que ens angoixa, esperant ràpidament la sortida; com si el túnel de pedra fos un camí insalvable que ens porta inevitablement cap a un destí dubtós.
 Cada paisatge és nou i vell a l´instant.I ens va deixant suaus emprentes que desapareixen als ulls, al pensament. El camí va fent-se i, com la vida, anem aturant-nos en estacions on entren i surten persones que de vegades ens miren als ulls , ens pregunten coses, ens sonriuren. I tornem a inventar vides, a construir històries, a manipular emocions sense remordiment ni intencionalitat manifesta. Inmòbils des del seient juguem a un joc perillós mentre som conscients que també formem part d´aquest a la ment dels qui ens envolten
 Tot pareig fugir atrapat per la intransigència del temps. Però en realitat som nosaltres els viatgers, els nàufrags aturats dins la pròpia memòria indulgent que ens permet ser lliures o esclaus dels pensaments, dels sentiments, de les emocions. Vençuts per la ignorància ens deixem portar dolçament pel balanceig, resignats o incrèduls, sols i aïllats enmig del no res...

RES MÉS

 Sempre busque el silenci en la groguenca llum del capvespre,i escolte el soroll dels pensaments que venen i van com els cotxes que pasen a prop de la finestra.

Res és nou en les paraules que escric i que es balancegen com en un columpi de ferro vell.

Bateguen dolços els estels i jo em quede dormida contant enrere sabent que sempre estàs ahí mentre el silenci s'ompli d'ocells quan et mire.

Escolte ploure i el silenci sona com una cançó de bressol si les teves mans m'acaronen.

Un día més i avuí és ahir,demà i sempre...

MINA MAZZINI

PLUJA

Em desperta el so lleuger i reiterat de les gotes de pluja damunt les teules del terrat, lluentes i envellides, que miren cap amunt alimentant-se d´una frescor que desitjaven des de féia molt de temps. El cel pareix un sol gran, tènue i grogenc, preservant a les butxaques l´aigua dolça que ha estat acumulant per a nosaltres durant molts dies. Allí s´han refugiat també tots els desitjos i els laments, les llàgrimes de desesperació, les amargues, les llàgrimes silencioses, les agraides, les resignades. Totes juntes, anònimes i barrejades, es vessen ara suaus damunt els terrats que, tranquilament, dormen arrecerant les vides de milions d´éssers ignorants que vivim refugiant-nos ,inexplicablement, de les nostres pròpies vides. Ploure és sempre algo misteriós que s´acull de mil formes diferents.De vegades ens alegra, d´altres ens interrompix les accions quotidianed.En ocasions transtorna els nostres plans, en altres és la recompensa de les súpliques dels qui la necessiten. Però sempre parlem de la pluja amb tendresa si l´escoltem en silenci, arrupits dins els llençols, mentre ella cau lentament al damunt dels carrers, acarona les finestres de les cambres adormides, mulla la roba estesa que oblidem recollir de les cordes, enlluerna els cotxes, els espais de foscor. I ens reconforta més a l´amagatall on esperem, perquè pareix voler fer-nos bressol als nostres somnis. A mi la pluja sempre em recorda l´infància, quan em sorprenia jugant a les dunes que hi havia darrere de la casa de la platja, i m´obligava a tornar corrent mentre em mullava els cabells, la roba, les il.lusions. Eixa casa, on passàvem els estius, va ser sinònim de llibertat infinita, d´aventures inenarrables, d´olors que, si tanque els ulls, venen perfectament a la memòria. Ma mare cuinaba peix a les nits mentre, baix el canyís que cobria el pati, voletejaven infinitat d´insectes diminuts com puntets, que féien remolí al voltat de la llum; i les flors grogues, i blanques dels dondiegos s´obrien o es tancaven acompanyades pel sol o la lluna. De vegades, si la pluja era forta, anavem a buscar caragols entre les canyes i l´herba dels camps propers; hores després,enganyats en aigua templada i sal,acabaven al perol de ferro negre envoltats d´un sofregit de tomaca, ceba, pernil i un polcet d´alfàbega mentre els més menuts esperàvem, entusiasmats, a que l´olor ens omplira la boca, l´estòmag i fins i tot l´ànima. Després de dinar em gitava disposada a llegir,ja llavors m´agradava molt, però la veritat és que els dies de pluja llegia poc, a les dos o tres línies tancava el llibre perquè qualsevol soroll o moviment em distréia. Mirava les gotes que quedaven engantxades a la reixa,o les fulles de les plantes que es movien, o esperava el tró contant els segons després d´haver vist el llamp.Aquells dies són el més paregut que he conegut a la felicitat. La pluja també és nostàlgia, una nostàlgia d´històries, de camins, de cafés compartits amb amics estimats.Costa fer-se a la idea de que el passat llunyà d´un mateix pot ser ara un present que viuen altres. Però la pluja,com la vida, no és d´un temps ni d´un lloc, i sempre ens queda el dubte de si continuarà o pararà de sobte, si anirà a més o es calmarà poc a poc. Res es pot donar per suposat, ni tan sols el proper minut de la nostra existència, o d´aquesta aigua que m´ajuda a dormir, que s´escolta dolça des d´ací, que porta records i pensaments, paraules mai escrites que no s´escriuran, que em recorda la meva impaciència per despullar-me d´alguns fantasmes, d´algunes emocions o descobriments. La pluja, com la vida, ens cala fins les entranyes.

PERDÓ

Ja hem discutit, ja ens hem dit el que pensàvem, ja hem estat una setmana sense parlar-nos, i ja hem fet les paus, amiga...Doncs ja està. Continue estimant-te.