“Les oportunitats perdudes” podria ser, perfectament, el nom d'una cançó de Sabina, com ho podria ser també els somnis trencats , els vels en la mirada o una espera allà on es creuen els camins torçats. Als onze anys, mentres llegia sobre illes misterioses o perles del Carib, em treia el cap al precipici de la vida pensant que aquelles ales que creixien incipients em permetrien ser l'aventurera més intrèpida dels llibres de Salgari i testimoni directe per a explicar-ho als quatre vents en arribar a port. M'imaginava ja com una xicoteta reportera ,amb el seu jupetí de tela de txeviot i les seues botetes de cordons, escrivint sobre fets que a mi em semblaven extraordinaris , descobriments científics o illes perdudes en l' Atlàntida o en l'oceà Pacífic, que era llavors el més llunyà i exòtic.
Però com que no existia tot allò que només habitava en la meua imaginació estava atenta al que succeïa al món, al país, al meu poble i després ho escrivia en un quadern que anava confeccionant ,a mode de periòdic, i que guardava en una caixa de tapes marrons .
A poc a poc vaig anar creixent amb la inquietud i la curiositat de conéixer el treball del periodisme més a fons. Em fixava en els professionals que eixien en la televisió , i més concretament en els corresponsals de guerra. Amb setze anys ja em veia com Carmen Sarmiento, amb jupetí multibutxaques i cambra al coll a El Salvador o Guatemala ,acompanyant a les guerrilles per la selva o escrivint la crònica des dels camps de refugiats saharahuis, entre tendes de campanya i pols del desert o amb les dones d'Amèrica Llatina que subsistien en les mines d'estany de Bolívia. Encara que puga semblar estrany per a una adolescent ,i mirant-ho ara pot ser que ho fora, m'agradava mullar-me de les històries que es contaven en programes com a Informe Setmanal, perquè m'imaginava cobrint la notícia d'una manifestació als carrers de Beirut o del Líban, com ho feia Maruja Torres o comentant les eleccions presidencials des de Nova York, com Rosa María Calaf.
Veia en aquells rostres a dones valentes, lliures, viatgeres, i testimonis directes del que ocorria en el món, encara amb el perill que allò comportara. Per damunt estava la curiositat i la necessitat, al mateix temps, de comptar les coses que no es veuen, que es desconeixen o que s'han de saber. Em fascinaven les pel·lícules on les trames succeïen en les redaccions dels periòdics acompanyades del so dels telèfons i les màquines d'escriure, on els periodistes s'amuntegaven a les portes dels jutjats amb els seus micròfons o corrien amb la càmera al muscle entre rebles i cases en ruïnes enmig dels bombardejos.
Quan veia a Ángela Rodicio o a Pérez – Reverte (que encara no s'havia convertit en un escriptor d'èxit) enmig d'un conflicte bèl·lic, no perdia l'oportunitat de manifestar davant els meus pares la meua voluntat de voler ser reportera ,restant importància al perill que allò suposava i que jo intentava justificar amb la famosa frase de “ algú ha de contar el que ocorre en el món”, i que la meua mare sempre responia amb : “ No fa falta que sigues tu qui ho faça”.
La realitat era que, en aquells dies, només es podia estudiar la carrera de periodisme a Madrid o a Barcelona, i a més, era considerada encara per a una dona una carrera un poc “ atrevida”. Això, sumat al fet que ,econòmicament, en la meua família no ens podíem permetre que em traslladara des de València a cursar els estudis a una d'eixes ciutats, tancava la porta a convertir-me en la reportera que sempre havia volgut ser. No hi hauria reportatges, fonts indesxifrables, fotoperiodisme, connexions des de llocs inhòspits, cròniques, diaris, notícies. Havia de deixar passar eixe somni al calaix i donar pas a les segones oportunitats.
Amb els anys em vaig convéncer que aquella devoció pel reporterisme era cosa de la joventut i un poc també de la inconsciència. Seguisc enamorada del periodisme ,i em continua fent un pessic el cor quan veig a Almudena Ariza contar-nos la vida des de llocs remots .I encara que la meua professió definitiva va ser la docència i l'he viscuda amb goig, això de les oportunitats perdudes, hui, que se'ns acomiada el mestre Sabina , em dona un poc de nostàlgia recordar-lo i em conduïx inevitablement “ al número set, Carrer Melancolia, vull mudar-me fa anys al barri de l'alegria però sempre que el va intentar ha eixit ja el tramvia.”
