VAIG FENT

 Fa temps que visc a en un etern  stand by. És la sensació d´ estar i no estar a cap lloc, un voler estar i no poder, un estat d´alerta sense  motiu; de permanència quieta que veu passar  per davant els fets de la vida com des d´un observatori.

Dies de silenci infinits es mesclen amb dies de soroll inaguantable. El dolor i la pena amb la llum tènue dels dies d´esperança. I en mig de tot  l´incertesa i el desconcert de no saber quan i com acabarà tot açò.

Sovint és un letarg on tanque els ulls i em refugie entre els llençols,perquè és ahí on està la calma.Un dia el soroll és menys intens i apareixen el somriure, la memòria i els somnis. Pense que puc, que podrem, i faig coses qüotidianes amb el mateix  interés que les altres, només pel fet de què, llavors, adquirixen un estat superior.I em senc important perquè he pogut rentar els plats, o passejar, o fer el dinar.Les coses menudes són aleshores grans aliades meues i em permeten creure que el camí és més curt.

Però eixos moments duren poc, malauradament, i torne al stand by d´espera incerta acompanyada del dolor , del soroll i de les caiudes al buit que només s´alivien amb silenci i Sulpirida.

Així vaig,pendent dels dies, del temps, de les paraules que venen a través de les consultes telefòniques, esperant resultats, camins nous, tractaments...

I al meu costat sempre ella,acompanyant-me amb una paciència infinta, fent de la foscor una espelma, estant i sent amb mi com un cotó que em dona sempre calor i la pau que no tinc.No sé com dir-li-ho tot millor però sé que m´entén sense les paraules i amb elles. Interpreta els meus silencis, les llàgrimes,la ràbia , esperant amb mi en este stand by que de vegades em te serena i sovint em mata. "Sortirem", diu, i jo sé que te raó...He de pensar que la te.