Mai he sabut molt bé perquè escric.De vegades ha estat per rebel.lar-me contra les pròpies pors; d´altres per organitzar el pensament,per obrir el sentiment i llançar al vent les idees que m´ofegaven, per no patir, per aclarir embolics interns…
Mai he deixat d´escriure perque la vida són les paraules que escrivim inconscientment a un full en blanc,en el marge d´un periòdic, a la llum d´una làmpara de taula, en una nit de desfici, en un capvespre de tardor o un migdia d´estiu.
Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, són el suport on ens repengem sovint intentant deslligar-nos de la realitat.
El paper és molt sentit; suporta la nostra ràbia, la incertesa,els pensaments més dolents,els més estranys.El paper és com un sostre on rellisquem esperant que canvie allò que ens lleva la son, sense saber que les coses canvien més o menys ràpid independentment de que ens queixem.
Les paraules tenen ànima però no sé si tenen voluntat.
Crec que escric perque la memòria és molt insegura i també subjectiva. Té un codi propi per triar allò que vol recordar i allò que vol oblidar.De vegades pense que és millor que siga així, però d´altres enyore records…(- i direu: com es poden enyorar els records?..doncs es pot, ja ho crec que si.)
Escriure és una manera de no oblidar.Les paraules no tenen mesura de temps ni d´espai.
Crec que escric perquè vull,però també perquè ho he de fer, perquè ho necessite, perquè no ho puc evitar.
Un dia, de sobte, note que tinc la necessitat de dir alguna cosa; és com una olla a pressió a la qual li has de deixar anar el vapor.Aleshores escric com un riu desguassant fins que em quede buida.
Escric contra els convencionalismes, contra el dolor, les repressions morals i físiques,contra la por. Escric per fer menys evidents les diferències,per deixar constància del temps en què estic vivint; escric per allunyar les males idees, per apropar les inquietuds
Escric per estimar més i millor, per aclarir tot el que pense i/o senc i no sé com canalitzar.Escric encara que passe el temps, encara que potser no serveix de molt.
Escric per a mi i, crec, per a unes quantes persones del meu entorn.Escric i guarde les paraules, o les faig evidents, com ací, per si algú vol llegir-les.
De vegades passen els dies i no escric res.I de vegades escric atropelladament, atabalada per la meva pròpia fuïdessa.
Escric i pense, i senc....I escric de nou…
Però com deia al principi, no sé el motiu concret de l´impuls que em motiva ni tampoc perquè ho faig...
Potser serà millor deixar de pensar i d´intentar esbrinar tants dubtes i motius ,tancar aquest escrit i, com sempre,viure i... continuar escrivint la vida.
