LA CASETA DE LA MAR

A meitat de distància aproximadament entre el Mareny i Les Palmeres,a la dreta,està el Camí de Motilla.Al final d’ eixe camí hi havia una caseta menuda on passàvem molts estius perquè els meus iaios éren els guardesos del xalet del costat.Al Camí Motilla a l’ hivern només vivien dos o tres famílies,però a l’ estiu,totes les cases baixetes que formàven una filera des de més o menys la meitat fins el final s’ omplien d’ estiuejants ,provinents majoritàriament de Sueca.Hi havia una botiga on es venia un poc de tot i els dies de Sant Roc féien varietés.

Al costat de la caseta vivia Lolita i Daniel amb els seus fills ,Joan i Daniel i enfront tenien una casa gran la família Boix.Però si d’ alguna cosa m’ enrecorde és de la mar,del camp de cacaus,tomaques i altres verdures que ma uelo tenia per a vendre,de les olors i d’ aquells estius de sorra i sal.Perquè sí els meus primers anys d'infància fan olor de sal i estan embolicats en ones i castells de sorra.Vivíem en un poble on la mar era present com una mare protectora que ens abrigava en silenci i que vegades s'enutjava recordant-nos la fragilitat de les nostres vides.

La casa dels meus avis,baixeta i emblanquinada,estava a l'abric de les dunes,pegada al mur de pedra d'una edificació un poc més alta que la gent del poble anomenava “el xalet dels alemanys” i que estava envoltat d'una paret alta i llisa amb vidreds que impedien la seva entrada.

La casa estava al Camí de Motilla i era la penúltima d’ un camí de pedres,que començava en la carretera, amb unes quantes cases al principi i una filera de cases des de la meitat del camí fins al final.

A la casa hi havia don diegos i margarides,un pati empedrat amb un pou de bomba on trèiem l'aigua i una xemeneia (que ara diríem barbacoa)on es rostia peix i pebres.

Al matí només s'escoltava el suau soroll de l'aigua de la mar acaronint la sorra,i lluny el so de la botzina del camió que repartia blocs de gel per a les neveres.

Era una mar platejada i tranquil·la que semblava adormida en aquesta hora en què es desperten els núvols i obren els ulls les gavines i que s'agitava a les vesprades animada pel llevant que bufava susu. Des de molt menuda,els matins d'estiu,em recorde en continua insistència per a baixar amb ma mare a la platja i poder jugar amb les ones,arrebossar-me en la sorra o recollir xicotetes petxines que guardava en un poal de plàstic roig.

M'atreia aquella immensitat marina d'aigua clara que s'acostava en ones d'escuma i s'allunyava contínuament.Els xiquets i les xiquetes ens preparàvem inquiets per a afrontar-les.Els més audaços preferien travessar-les submergint-se en elles; uns altres les saltàvem sense por, i els que veien en elles un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats. No teníem consciència de la bravesa de la mar sinó de les petites ones que envaïen la sorra,i contra elles era insistentbel nostre infantil desafiament.

Però sempre apareixia,a mitjana distància del nostre horitzó marí una ona molt gran,adornada amb una furiosa cresta d'escuma que era rebuda amb crits excitats.Aleshores eixiem corrent prenent consciència de la bravura i la grandesa d'aquella mar que fins aquell moment se'ns havia mostrat tranquil.Aquelles nits dormia cansada,amb els llavis salats i el cos abrasat pel sol però mai vençut,esperant ansiosa l'arribada de l'endemà.

Els dies de tempesta la mar es mostrava com un monstre insondable i jo pensava en els mariners que dedicaven tot el seu esforç a esquivar aquelles ones, com a ungles descarnades, esperant el moment en què la mar es calmara per a poder tornar a navegar tranquils.

La meva platja era una platja llarga i les barques de fusta dels pescadors descansaven ,al capvespre,tombades en la part més alta de la platja,amb els seus noms pintats de colors i les veles recollides reposant en el fons.En les dunes creixien silvestres unes plantes carnoses de flors blanques i rosades que anomenàvem curatalls, i que en castellà he sabut després que es diuen ungles de gat.Sobre la sorra sovint trobàvem llargs camins de pedretes planes i petxines blanques o ataronjades que seleccionàvem per a fer-nos polseres o penjolls.O xicotets llacs d'aigua marina que havien quedat atrapats després de baixar la mar.

Quan passejàvem per la voreta es podien veure les teulades de les cases que s'amagaven darrere de les dunes formant una llarga filera.D’algunes d'elles vèiem moure’ s la roba estesa en les cordes, d'unes altres podíem veure penjats els polps travessats en creu perquè s'assecaren.En els dies molt clars ,es veia la muntanya del Montgó,com un drac que penetrava en l'aigua.

Per la vesprades m’ asomava a través del canyís de bambú que ens separava de la platja i em quedava quieta a veure als pescadors de rall que esperaven pacients amb l'aparell entre les seves mans i el llançaven precisos com a grans paraigües oberts per a atrapar a les llises.

Em fascinava sentir les gavines sobrevolant els remolins de peixos;formar petits monticles de sorra mullada lliscant-la entre els meus dits,excavar en la sorra fins que l'aigua apareguera i fer camins de petxines prop dels peus de ma mare que sempre m'observava atenta.

Era un temps de sol,de felicitat ,d'olor de sal i d'aventura que es repetia diàriament i que,en canvi,semblava cada dia nou,com les pedres desgastades i lluents que asseguraven els fonaments del xalet dels alemanys.

Quan s'acostava el final de l'estiu començava a sentir un poco l'absència prematura del que no ocorreria fins a l'estiu següent.Intentava xopar-me de l'olor de sal,del tacte suau de l'escuma blanca,dels capvespres ataronjats i guardava les polseres i els collarets de petxines enel poal de plàstic.Recorde que recolliem els diaris on la iaia Maria embolicava els pimentons torrats ,la balança on pesava les tomaques,les hamaques de tela a ratlles blaves i blanques,la carners,la taula de ferro forjat amb la superfície de mosaic blanc que el iaio havia fet quan era més jove.Mon pare cobria els matalassos i les cadires de enea amb grans llençols blancs,tancava les finestres i posava el cadenat a la porta fins a l'estiu següent.

Alguns pensen que la mar només és un conjunt d'ones successives on gaudir a l'estiu, igual que la vida es compon d'anys, dies i hores.Però alguns considerem la mar com una cosa viva,protectora.Per a mi la mar la va descriure Llach d'una manera preciosa definint-la com Mare mar.

Des de la infància vaig aprendre que les petites tragèdies de cada dia es componen d'ones que es baten entre si al costat de la nostra barca i que la vida consisteix a treure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i un goig sobre les quals et regalen calma.Que tots som viatgers i nàufrags que tornen sempre a la mateixa vorera,i que pesar de les marees i embats, que a vegades ens poden portar lluny ,jo sempre tinc un lloc màgic on s'assenten les meves veritats,on tots els colors de la mar m'abriguen i on vull tornar quan em perd.

SOMNÀMBULA

 De menuda era somnàmbula i parlava quan estava dormint. Ho sé perquè m’ ho han contat.En la casa del Mareny les habitacions estaven en la planta de dalt i al pujar l’ escala hi havia una saleta menuda que féia la funció de separació entre l’ habitació inmensa dels meus pares ,que estava a l’esquerra, i la meua i la del meu germà,que estaven juntes,a la dreta. En eixa saleta hi havia un tresillo de colors roig i blanc i una tauleta blanca que,la veritat,eren més decoratius que pràctics ,però que a ma mare li van vindre molt bé perquè durant molt de temps,a les nits, hagué de posar un dels sillons del tresillo davant del buit de l’ escala ,perquè féra de tanca i impedira que jo caiguera a la planta de baix.

Ser somnàmbula pot tindre connotacions còmiques,ridícules,romàntiques o tenebroses,conforme s’ho mire.Hi ha a qui li dóna por veure a algú que camina dormint perquè li recorda eixes il.lustracions que mostren a les persones somnàmbules amb els braços estirats ,com si fóren el monstre de Frankenstein.I no,les persones somnàmbules no caminen d’aquesta manera.Jo,almenys,no ho féia així.Segons ma mare algunes nits m’ alçava i caminava diguent paraules que a vegades s’entenien i d’altres no.Aleshores ella venia ràpidament a dir- me: “ xisssst, vinga,va, a dormir” i m’ acompanyava al llit.Altres vegades es despertava perquè jo estava parada davant del seu llit,inmòbil parlant dormida.Ahí ,reconec ,que donaria un poc d’ impressió obrir els ulls i trobar- me a mi allí de peu.

Diuen que als somnàmbuls no sel’s ha de despertar brúscament,però jo entenc que alguna vegada que altra ma mare no reaccionara tot lo suau que deuria, si atenem a que hi havia nits que m’ alçava dormida varies vegades i la maniobra de portar- me al llit era repetida.

No se quan de temps va durar aquesta condició de ser somnàmbula,crec que fins els vuit anys o així.Una vegada quasi hi hagué perill perquè vaig aconseguir baixar,anar a la cuina,agafar un ou,obrir la despensa,agafar una paella i quasi encendre el foc.Sort que el soroll va despertar a ma mare que baixà a temps de parar la desfeta i pujar- me cap amunt ràpidament.

També vull reconéixer ara que,en aquells anys m’ agradava dormir al llit dels meus pares,com crec que els passa a la majoria dels xiquets, i alguna que altra nit ,aprofitant la meua condició de somnàmbula ,em féia la dormida i em gitava dins el llit d’ ells,com qui no vol la cosa,i allí calenteta,en quedava fins el matí.

La cosa de parlar em durà prou més anys,fins els vint i pico.De sobte començava a parlar sobre un tema i si em preguntaven contestava i seguia la conversa amb normalitat. No sé si açò té alguna explicació neurocientífica perquè estàs en una fase determinada de la son o no,però el cas és que si el que dius són disbarats no passa res,però si dius alguna cosa d’ àmbit personal i t’ escolta qui no deuria pot ser prou incòmode.

En fí,ara ja no sóc sonmàmbula ni parle dormint i,he de reconéixer,que eren dues condicions prou divertides i peculiars.La meua germana Clara també parlava dormida quan era menuda; parlava de fútbol,de jocs,de coses de xiquets.A vegades cridava i ma uela sempre estava “ xisssst va,prou,a dormir”, igualeta que ma mare.

LA CASA DE LA IAIA CARMEN

 LA CASA DE LA IAIA CARMEN

Sempre tornava botant des de les escoles velles fins arribar a la casa de la iaia Carmen.Tindria set o vuit anys i recorde anar per la vorera del canyís de l’hort que hi havia enfront de les escoles,al costat de l’ església,fins arribar a la casa de la iaia.Ma mare i la iaia Maria anaven a collir taronja en la quadrilla del iaio Paco així que jo em quedava ,cada dia,a dinar amb els iaios Carmen i Andreu.Era una d’ eixes cases valencianes de poble amb una porta gran que ,en obrir-se, deixava passar el carro i les aques que es guardaven al final de la casa, en una mena d’estable,on també es deixaven les eines del camp,el menjar dels animals,la llenya per a la llar,les garrofes,el carbó,i on hi havia un xicotet quartet,que anomenaven “comú”,i que era el lloc on les persones feien les seues necessitats.En aquella casa no hi havia aigua corrent així que en el comú ma uela sempre tenia un poal amb aigua del pou per si féia falta.

Com deia abans ,en entrar a la casa ,trobaves dos grans cortinons de tela groixuda que no deixaven veure què hi havia darrere.Però quan passaves podies admirar una casa que ,encara que humil, per a mi, era grandíssima,amb aquell sòl de taulellets de formes geomètriques i les parets alicatades des del terra un metre i mig o així d’ un color blavós i blanc i després pintades fins el sostre de color verd claret.Sembla ara que estiguera mirant-les.

A la dreta de l’ entrada hi havia una porta molt alta i fosca que donava a una habitació que sempre estava tancada amb clau.Alguna vegada,de més major, quan vaig poder entrar, vaig vore que hi havia un llit alt i fosc ,com la porta,acompanyat de dues tauletes ,també altes i fosques, amb les tapes de marbre blanc i cobertes per uns tapets de ganxet ,i un aparador amb espill i molts calaixos que mai em vaig atrevir a obrir,ni tan sols quan la casa hagué d’enderrocar-se molts anys després.No sé de quí hauria sigut alguna vegada aquella habitació però semblava que s’havia quedat detinguda en algun moment del passat.

A l’ esquerra de l’ entrada hi havia una estància que alguna vegada deguè ser un despatx de pà; encara estava el mostrador i les prestatgeries.No sé molt bé la història però crec que la iaia Carmen,quan vivia a Sueca,o quan vingué al Mareny, ja despatxava pà i li posaren el malnom de “la Panerota”( o igual era el malnom de sa mare,això ja no ho sé). Si vivira mon pare segur que ho aclariria de seguida,perquè totes estes històries se les sabia “al dedillo”.

Doncs,quan jo arribava del cole botant, al menjador de la casa de la iaia Carmen quasi sempre hi havia ,damunt de la taula, un perol d’arrós fet del caldo de putxero, o arrós caldós amb costella i pato de la “tia Sunsión” una amiga d’ ella que, pel que vaig saber anys després,criava gallines i patos. En aquell temps ella encara s’apanyava prou bé,no havia perdut tanta mobilitat ni visió i era prou pragmàtica: féia un putxero o un caldo i d’ allí anava tirant per a tota la setmana,uns dies arrós,altres fideus o altres arrós passejat,que li deia ella a l’arrós al forn perquè el iaio Andreu el portava al forn de la plaça a coure’l.

En eixe menjador hi havia una ximeneia i dues vitrines de paret,una a cada costat, on jo no arribava a obrir,però podía veure les tassetes de café que després es traurien per al dinar de Nadal,alguna botella de conyac ,plats ,gots,el porró per al vi,la caixa metal.lica on el iaio guardaba papers…

El iaio parava la taula i dinàvem els tres; quasi sempre era la iaia la que parlava de coses del poble,el iaio escoltava en silenci entre cullerada i cullerada d’arrós.Era de poques paraules el iaio Andreu.En acabar ell treia tres pomes d’ un sac ,o taronges ,i així cada dia.Però hi havia una costum que a mi em cridava molt l’atenció i és que sempre,després de menjar,agafava un got de vi negre,un ou cru i una cullerada de sucre,ho mesclava tot i s’ho bevia de seguit.Deia que “això era aliment”.Jo pense que haurien passat tantes penúries a la guerra que,probablement,en aquell temps igual haveren d’alimentar-se deixa beguda moltes vegades.

A la cuina de la casa passaves des del pati on trovabes,sense més artificis, una pica de pedra, un pou amb una peça de ferro on havies de manxar perquè eixira l’aigua,un fogueret de gas i una tauleta.

I després estava ,com deia abans,el corral o pati on jo podía jugar fins que tornava a l’escola després de dinar.Allí sempre féia solet i la iaia Carmen seia en una cadira baixeta de bova i em preguntava sobre uns o altres o em deia frases com “ la meua xica és la més guapa de totes” i altres coses per l’ estil.Era molt exagerada per a tot la iaia Carmen.

A un costat del menjador estava l’habitació dels iaios i també una escala que portava a la cambra.A mi m’ encantava pujar perquè sempre hi trobava,en aquell espai diàfan, coses,per a mi sorprenents: pallorfes de dacsa, tires de cacaus assecant-se, arrós escampat encara amb corfa,melons de tot l’ any,creïlles…El iaio Andreu,com a bon llaurador,guardava i organitzava allí les collites per a l’ hivern.Jo ho mirava tot des de la porta,perquè no podia xafar res i després baixava a poc a poc aquella escala que no tenia barana.

Vaig estar algun any més anant a dinar a casa dels iaios; però els dies importants en aquella casa éren els dies de Nadal,quan ens juntàvem tota eixa rama de la família ,quan encara no havia passat res i encara érem una família.

Entre les ties i ma mare montaven una taula llarga que anava des de la porta del carrer fins a la porta del corral.De cap de taula es posaven els iaios i després anàvem col.locant-nos tota la resta de fills,gendres i nets fins arribar a vint i tants.La veritat és que no sé d’on eixien tantes cadires.La iaia Carmen sempre féia putxero amb pilotes,en un perol roig de porcellana on posava de tot: carn,verdures,moniato i blanquets.Eixe dia els menuts podiem beure sarsa,que era una beguda dolça pareguda a l’ actual Cocacola, i que portava mon tio Candi,que sempre ho trovaba tot.I els majors ,després de dinar es feien algun barrejat,o algun sol i sombra,que per això era día de Nadal.A l’ hora del café venia el moment que els menuts estàvem esperant: les estrenes,eixa tradició valenciana tan bonica que va passant per les generacions mantenint la il.lusió en la xicalla del regal esperat però no per això menys desitjat. Ens posàvem en filera,de més majors a més menuts,davant dels iaios,en un ritual que s’anomenava “besar les mans” perquè ens “ estrenaren” amb algún bitlletet.Jo sempre em posava nerviosa.I ahí estàven,al final d’ aquella taula llarga ,eixe home prim ,d’ ulls menuts i inquiets que només es treia la gorra per a menjar i dormir,el iaio Andreu,i aquella dona de cabell sempre negre,encara que passaren per ella els anys,la iaia Carmen,que s’havia tret del sostenidor un mocador on guardaba les estrenes,esperant-nos. Recorde eixos dies de nadal feliç,rient amb els meus cosins Candi i Ramón,que tenien aquella cara de pillos i eren tan guapos,i recorde com mirava a la meua cosina Lolin,uns anys major que jo,tan morena i tan guapa sempre.Tota la vida ha sigut guapíssima.A la resta no els recorde molt.Serà perquè la meua memòria ha sabut borrar,saviament,tot record de persones que després han sigut incòmodes o doloroses.

Passaren els anys,els iaios es van fer majors i la vida va anar canviant. D’aquella casa que estava al Carrer l’Església fa temps que ja no queda res.Es mantingué en alt uns anys després de morir els iaios ,fins i tot anàrem allí a tirar ,des de la balconada,els caramels del bateig de la meua germana Clara.Després vinguéren els problemes estructurals i l’ havérem de tirar avall. Vingueren els anys de pleits familiares, de judicis, de pérdues i un llarg núvol negre va envoltar tot el que havia suposat aquella casa i part d’aquella família.Al final la vida ho va anar col.locant tot al seu lloc i no queda quasi res del que va ser aquell temps.Queden, això sí els records bonics de la infància i la innocència viscuts en aquella casa tan llarga on sempre féia olor a arrós caldós i on sempre podies trobar-te la clau posada en la porta.