LA CASETA DE LA MAR

A meitat de distància aproximadament entre el Mareny i Les Palmeres,a la dreta,està el Camí de Motilla.Al final d’ eixe camí hi havia una caseta menuda on passàvem molts estius perquè els meus iaios éren els guardesos del xalet del costat.Al Camí Motilla a l’ hivern només vivien dos o tres famílies,però a l’ estiu,totes les cases baixetes que formàven una filera des de més o menys la meitat fins el final s’ omplien d’ estiuejants ,provinents majoritàriament de Sueca.Hi havia una botiga on es venia un poc de tot i els dies de Sant Roc féien varietés.

Al costat de la caseta vivia Lolita i Daniel amb els seus fills ,Joan i Daniel i enfront tenien una casa gran la família Boix.Però si d’ alguna cosa m’ enrecorde és de la mar,del camp de cacaus,tomaques i altres verdures que ma uelo tenia per a vendre,de les olors i d’ aquells estius de sorra i sal.Perquè sí els meus primers anys d'infància fan olor de sal i estan embolicats en ones i castells de sorra.Vivíem en un poble on la mar era present com una mare protectora que ens abrigava en silenci i que vegades s'enutjava recordant-nos la fragilitat de les nostres vides.

La casa dels meus avis,baixeta i emblanquinada,estava a l'abric de les dunes,pegada al mur de pedra d'una edificació un poc més alta que la gent del poble anomenava “el xalet dels alemanys” i que estava envoltat d'una paret alta i llisa amb vidreds que impedien la seva entrada.

La casa estava al Camí de Motilla i era la penúltima d’ un camí de pedres,que començava en la carretera, amb unes quantes cases al principi i una filera de cases des de la meitat del camí fins al final.

A la casa hi havia don diegos i margarides,un pati empedrat amb un pou de bomba on trèiem l'aigua i una xemeneia (que ara diríem barbacoa)on es rostia peix i pebres.

Al matí només s'escoltava el suau soroll de l'aigua de la mar acaronint la sorra,i lluny el so de la botzina del camió que repartia blocs de gel per a les neveres.

Era una mar platejada i tranquil·la que semblava adormida en aquesta hora en què es desperten els núvols i obren els ulls les gavines i que s'agitava a les vesprades animada pel llevant que bufava susu. Des de molt menuda,els matins d'estiu,em recorde en continua insistència per a baixar amb ma mare a la platja i poder jugar amb les ones,arrebossar-me en la sorra o recollir xicotetes petxines que guardava en un poal de plàstic roig.

M'atreia aquella immensitat marina d'aigua clara que s'acostava en ones d'escuma i s'allunyava contínuament.Els xiquets i les xiquetes ens preparàvem inquiets per a afrontar-les.Els més audaços preferien travessar-les submergint-se en elles; uns altres les saltàvem sense por, i els que veien en elles un perill insalvable quedaven abatuts i atropellats. No teníem consciència de la bravesa de la mar sinó de les petites ones que envaïen la sorra,i contra elles era insistentbel nostre infantil desafiament.

Però sempre apareixia,a mitjana distància del nostre horitzó marí una ona molt gran,adornada amb una furiosa cresta d'escuma que era rebuda amb crits excitats.Aleshores eixiem corrent prenent consciència de la bravura i la grandesa d'aquella mar que fins aquell moment se'ns havia mostrat tranquil.Aquelles nits dormia cansada,amb els llavis salats i el cos abrasat pel sol però mai vençut,esperant ansiosa l'arribada de l'endemà.

Els dies de tempesta la mar es mostrava com un monstre insondable i jo pensava en els mariners que dedicaven tot el seu esforç a esquivar aquelles ones, com a ungles descarnades, esperant el moment en què la mar es calmara per a poder tornar a navegar tranquils.

La meva platja era una platja llarga i les barques de fusta dels pescadors descansaven ,al capvespre,tombades en la part més alta de la platja,amb els seus noms pintats de colors i les veles recollides reposant en el fons.En les dunes creixien silvestres unes plantes carnoses de flors blanques i rosades que anomenàvem curatalls, i que en castellà he sabut després que es diuen ungles de gat.Sobre la sorra sovint trobàvem llargs camins de pedretes planes i petxines blanques o ataronjades que seleccionàvem per a fer-nos polseres o penjolls.O xicotets llacs d'aigua marina que havien quedat atrapats després de baixar la mar.

Quan passejàvem per la voreta es podien veure les teulades de les cases que s'amagaven darrere de les dunes formant una llarga filera.D’algunes d'elles vèiem moure’ s la roba estesa en les cordes, d'unes altres podíem veure penjats els polps travessats en creu perquè s'assecaren.En els dies molt clars ,es veia la muntanya del Montgó,com un drac que penetrava en l'aigua.

Per la vesprades m’ asomava a través del canyís de bambú que ens separava de la platja i em quedava quieta a veure als pescadors de rall que esperaven pacients amb l'aparell entre les seves mans i el llançaven precisos com a grans paraigües oberts per a atrapar a les llises.

Em fascinava sentir les gavines sobrevolant els remolins de peixos;formar petits monticles de sorra mullada lliscant-la entre els meus dits,excavar en la sorra fins que l'aigua apareguera i fer camins de petxines prop dels peus de ma mare que sempre m'observava atenta.

Era un temps de sol,de felicitat ,d'olor de sal i d'aventura que es repetia diàriament i que,en canvi,semblava cada dia nou,com les pedres desgastades i lluents que asseguraven els fonaments del xalet dels alemanys.

Quan s'acostava el final de l'estiu començava a sentir un poco l'absència prematura del que no ocorreria fins a l'estiu següent.Intentava xopar-me de l'olor de sal,del tacte suau de l'escuma blanca,dels capvespres ataronjats i guardava les polseres i els collarets de petxines enel poal de plàstic.Recorde que recolliem els diaris on la iaia Maria embolicava els pimentons torrats ,la balança on pesava les tomaques,les hamaques de tela a ratlles blaves i blanques,la carners,la taula de ferro forjat amb la superfície de mosaic blanc que el iaio havia fet quan era més jove.Mon pare cobria els matalassos i les cadires de enea amb grans llençols blancs,tancava les finestres i posava el cadenat a la porta fins a l'estiu següent.

Alguns pensen que la mar només és un conjunt d'ones successives on gaudir a l'estiu, igual que la vida es compon d'anys, dies i hores.Però alguns considerem la mar com una cosa viva,protectora.Per a mi la mar la va descriure Llach d'una manera preciosa definint-la com Mare mar.

Des de la infància vaig aprendre que les petites tragèdies de cada dia es componen d'ones que es baten entre si al costat de la nostra barca i que la vida consisteix a treure de cadascuna d'elles una victòria concreta sobre el dolor i un goig sobre les quals et regalen calma.Que tots som viatgers i nàufrags que tornen sempre a la mateixa vorera,i que pesar de les marees i embats, que a vegades ens poden portar lluny ,jo sempre tinc un lloc màgic on s'assenten les meves veritats,on tots els colors de la mar m'abriguen i on vull tornar quan em perd.