EMERGÈNCIA HUMANITÀRIA

 EMERGÈNCIA HUMANITÀRIA

El bebé te 2 mesos,és marroquí, i el guàrdia civil que l'ha salvat es diu Juanfran...Quina desesperàció tindran eixes persones per llançar-se a la mar (fins i tot als xiquets) perquè puguen arribar a un lloc on viure dignament? Jo la solució al problema migratori no la sé,però que les persones es juguen la vida d'aquesta terrible manera igual hauria de sacsejar-nos les conciències a tots.

JÚLIA

 

                                                         I

                                                     Florència, 2 de desembre de 2019
                            
Estimada amiga:

             Aquesta, com la d´Alexis, serà una carta molt llarga. Malgrat el temps que ha passat i les circumstàncies de les nostres vides, sempre he tingut  la sensació de què algun dia t´escriuria  una carta com aquesta. Encara que mai havera imaginat que el rellotge de sorra que marca el nostre temps acceleraria el seu ritme de cadència per obligar-me a tindre ,tan aviat ,aquesta cita amb tu.
Inevitablement la distància i la resignació davant allò que no podem controlar crea en nosaltres una natural predisposició a les confessions i als descobrimients; per això és ara, que ja sé que la carrera arriba al final , quan he d´escriure´t.

           Sabem que hi ha coses que al passar els anys deixen de ser nostres, suspeses en la fràgil corda del temps, abandonades al seu destí o relegades al fons d´una memòria selectiva, per dolorida o passatgera.
         Les llums que un dia envairen els nostres sentits desapareixen, deixant pas a  llums noves;les cares, de sobte, són altres i els llavis que ens besaren ja no tenen el mateix  sabor .No es repetix l´instant, ni la fragància; els ulls no són aquells que ens miraren, ni és la mateixa intenció, ni el desig.

                Queden perennes els silencis  i eternament tornen a la memoria.Recordem les passejades, les ciutats visitades i sentim les veus d´aquells que ens acompanyaren però nosaltres no som ja els mateixos viatgers. Veiem passar les veritats i les mentides a través de les finestretes d´un tren que, inevitablement, ja no té parada en algunes estacions. Tot va i ve com un huracà que ens tambaleja.La nostra conciència es torna lenta i la inmediatesa del present ens apropa sempre al canvi.No podem evitar perdre allo què quasi no va ser ni nostre…

 

                           II                                                                              

                                                                       Florència, 20 de Gener de 2020

             Començaré per dir-te que ja fa cinc anys que visc a Florència,en un pis antic en Vía dei ´Velluti, molt a prop de la Piazza Santo Spirito. És un barri tranquil, prou menys adulterat que el centre, i on últimament s´han instal.lat molts estudiants. Des de la finestra de la meva habitació encara es poden veure algunes de les tendes que s´asomen a l´Arno sobre el Ponte Vechio.

           És un autèntic plaer passejar tranquil.lament per aquesta part de la ciutat i pels carrers estrets que quasi sempre acaben en racons i places amagades alienes al bullici ,sota la mirada atenta de les gàrgoles que, en el seu desvel perpetu, asomen baix les teulades d´infinitat d´esglésies i palaus.I gaudir dels capvespres blaus i malva en aquesta ciutat cantada pels poetes i els amants , on els edificis hans sobreviscut a penúries i a baralles sense deixar-se enfosquir ni derrotar.Els carrers empedrats porten escrites llegendes de mercaders i artistes que van viure o arribaren ací, com jo mateixa, seguint el rastre d´un amor que es tornà fum i aspre amb el temps, com el color terrós i càlid de la terracota.

                 Em vaig instal.lar en aquesta ciutat deixant enrere un matrimoni fracassat, una relació impossible i un prolongat letargi acadèmic com a professora universitària al qual, després de molt cansament i successives baixes per depressió, vaig decidir posar punt i final amb una excedència , no sense rebre els preceptius consells d'alguns companys intentant fer-me reflexionar sobre el meu futur  - ironies del destí -, algunes bregues familiars , però sobretot moltes nits sense dormir fent balanç sobre la meva vida.

               Retrospectivament resulta molt fàcil dotar els nostres actes d'una falsa innocència, fer trampes amb les dates i els motius. M'agradaria pensar que els contes de Boccaccio o la lírica amorosa de Dante van provocar el meu apropament i posterior assentament a aquesta bella ciutat, però no és veritat.
              En realitat, i això només ho se jo, vaig tornar a Florència, quasi trenta anys després, per escriure't aquesta carta i per dir-te el que mai em vaig atrevir a dir abans.Després d´acò ja no quedarà res.

                                         III            

                                 Florència, 22 de Gener de 2020

                 No em va resultar difícil trobar aquesta casa. Em vaig enamorar immediatament de l'edifici, del mirador i dels sostres alts de les habitacions i, malgrat l´aspecte deteriorat ,el meu cor es va abandonar per complet, deixant-se seduir pel misteri de les parets escrostonades i la curiositat per saber quines vides havien viscut entre elles.
               Els primers mesos vaig haver de fer molts arranjaments fins aconseguir que tot estiguera en condicions, però el temps que vaig dedicar a reconstruir envans, canviar els rajols o envernissar les portes va ser també una reestructuració interior de la meva pròpia vida ,i em va donar certa calma per pendre  decisions importants.

              Quan un canvia de residència al principi es troba desorientat, com un estrany abandonat en un lloc recòndit. Les parets tenen un aspecte recelós, un aroma propi, encara no s'han abandonat als nostres capritxos ni olors. Davant els ulls s'obrin paisatges nous des de les finestres, i les mesures espacials han d´aprendre on ubicar els nostres objectes, el nostre esperit. Hi ha un procés de transició, o millor dit d'acoblament, entre la casa i nosaltres mateixos.

             A mi em va passar una cosa molt curiosa el primer cop que vaig travessar el llindar de la porta del carrer.Segons anava pujant els cruixents graons de fusta semblava que m'acostava a un lloc visitat amb anterioritat.       

           Tenia la sensació que en algun moment de la meva vida havia estat entre aquestes quatre parets. Percebia fins i tot una olor familiar, barreja de calç recent pintada i de menjar cuinat a foc lent, que treia el cap des d'algunes de les portes que anava deixant enrere segons pujava.La meva infància apareixia, diluïda, a través d'aquestos aromes reconeguts.

             En creuar la porta del pis totes les olors que intentava endevinar sense èxit van desaparèixer i, com un toc d'alerta sec, em va embolicar de seguida la bafarada amarga de pols i humitat que presenten totes les estances deshabitades durant molt de temps. La casa s'oferia a mi nua però alhora plena de la seva pròpia essència.
             Vaig anar recorrent totes i cadascuna de les estades en silenci, com si tingués por de vulnerar una intimitat que no em pertanyia. Sabia que hauria de dedicar moltes hores a remodelar-la i acondicionar-la, però no tenia res millor a fer, tampoc.
            Moltes vegades després he tingut la sensació que aquesta casa és com un compendi de tota la meva vida, un punt d'unió entre el passat i el present.Sovint pense en això i n´estic completament segura.

                                   IV

                                                                     Florència, 23 de Gener de 2020

               Recorde quasi a la perfecció el dia què ens vam conèixer: tu tenies vint-i-dos anys i jo divuit .Abans d´eixe moment haviem parlat poc,tu tenies altres amics i jo era una adolescent introvertida i vergonyosa que llegia a Goytisolo les vesprades d´estiu a la vora de la mar i a qui li costava un poc sociabilitzar.No recorde el perquè de la nostra primera conversa, només que eren festes al poble i que la calor, la música de la verbena de Sant Joan i els efluvis de l´alcohol van fer que ens mesclarem uns i altres de  les diferents edats amb una efusivitat manifesta.Ballàvem a la sorra ,ens abraçàvem i ens embolicàvem sense control com en un ritual màgic..El que si recorde , i mai he oblidat, és el color verd dels teus ulls, que en un moment d´aquella nit em miraren per primera vegada diferent i em semblaren com si totes les ones de la mar haveren vingut a veure´m.

               Aquell temps d´adolescent va lligat a un diari que escrivia compulsivament. Eren pàgines i pàgines plenes dels laments i il.lusions que recorrien la meva vida com un tren que no venia mai, que no anava a vindre mai,  i que accelerava de sobte o es detenia en estacions abandonades mentres jo mirava el seu recorregut.Allí escrivia sobre la meva guerra particular, que sempre estava feta de conflictes personals, enfrontaments familiares, controvèrsies místiques i alguna que altra reivindicació solidària.

              Escrivia contra un món que em semblava injust, escrivia sobre l´amor , sobre la mort,sobre els inconformismes ; desgranava els meus sentiments, dibuixava els  somnis i imaginava la vida que no tenia i veía tan lluny.

               I ho feia sempre pensant que t´escrivia a tu ,estimant-te ja en silenci, esperant-te en silenci, encara que aleshores tu no ho sabies. No eren temps infeliços,malgrat tot. Tenía molts  anys menys que ara  i la vida, com un rierol que no para, anava destapant la caixa de Pandora.Encara estaven per arribar molts naufragis, i el temps aniria alternant-se en amors i desamors. Vaig ser una adolescent rebel, he sigut una dona rebel, i això ha marcat el meu camí.

                Moltes vegades en aquell temps em semblava que els xics i xiques de la meva edat viatjaven en un tren diferent al meu,on les vies de tots  coincidien en un mateix punt generacional però que divergien en diferents estacions . I tanmateix, tots estàvem impregnats per les mateixes cançons, ens captivaven les mateixes emocions, ens rebel.laven les mateixes prohibicions. Tots haviem d´aprendre-ho encara tot de la vida, i alguns, entre els qui em trobe, hem navegat després per mars interminables, seguint uns mapes cartogràfics que, de vegades no vam saber, o no vam voler ,desxifrar i que ens traslladaren a ports que mai haviem imaginat abans .
                Per poder sobreviure a les meves pors m´amagava en les pàgines d´aquell diari que sempre obria els braços resignat; l´última cosa que volia aleshores era suportar les burles o les preguntes dels qui anomenaven rareses a les pretensions diferents.
              Però les pors estaven a tots els llocs, i l´ànsia per voler ser lliure m´oprimia l´estómac al haver d´enfrontar-me també amb mi mateixa.
            Amb els anys els dubtes han estat altres, i pensant ara en aquells dissorts em pregunte si no serien pretextos per no mirar l´espill de la meva vida amb la claredat necessària per assumir certes decisions amb coherència…                                                                                    

 

                          V

                                                                              Florència ,25 de Gener 2020

               Sovint s´ha dit que a la vida hi ha tres coses imprescindibles a fer: plantar un arbre, escriure un llibre i tindre un fill.Hi hagué un temps en què deixavem testimoni dels projectes en les pàgines quadriculades del bloc escolar. Amb la societat d´aleshores era més sensat refugiar-se entre les línies i els dibuixos que feiem amagats ,i deixar que tot el que hi havia fora relliscara, fulls avall ,fins arribar a terra ,que llançar-se a l´aventura,amb el que allò suposava .
              L´arbre que vaig plantar amb companys de l´institut haurà anat creixent, imagine, en el paratge de la Ruta de l´Aigua; el llibre, tantes vegades escrit al meu cap, es va convertir en una tesi doctoral sobre La Divina Comèdia que suposà el meu trasllat a Madrid per exercir com a professora en la Universitat . El fill ,en el meu cas filla, és l´única cosa realment important que he fet a la vida, el motor que m´ha alimentat sempre i per qui no m´he atrevit abans a abandonar cap lluita..

              Alguns que un día m´acompanyaren quedaren oblidats pel camí; altres han escrit , sense escriure del tot, el llibre que portaven dins. Bastants més han aconseguit plantar molts arbres o tindre molts fills..Jo me´he perdut entre misèries i desenganys i mai he acabat res.

           Després de tants anys em resulta dur creure en la sensació de culpabilitat que he sentit per tots els meus fracasos sentimentals i personals.       Però sentir-se culpable ha estat també una manera de no pensar en els motius reals que donaren lloc a cada trencament.
         Ara ja he comprés que el motiu sempre vaig ser jo mateixa i la meva falta de coratge per enfrontar-me a l´egoisme de voler tenir-ho tot.

 

                                 VI   

                                                                               Florència ,26 de Gener 2020

               Tinc quaranta-set anys, l'edat perfecta per a ser una dona independent i,com et deia abans, una filla, Júlia, que estudia Art a la Universitat.No t'estranyes, sempre vaig dir que si algun dia tenia una filla li posaria el teu nom…Hi ha coses en la vida que només poden ser d'una manera.

               Del seu pare no sé res des de que ella tenia tres mesos.Un amor incert sense projecte de futur, discussions, mala vida i molta angoixa que sacsejà els ciments del meu interior. El vaig estimar més que ell a mi,però l´amor no es pot segrestar, ni forçar, ni aguantar a costa de pagar qualsevol peatge. I un dia no vaig poder més i li vaig dir que marxara. I va marxar.Res més.

               No sé si em vaig sentir alliberada, però des d´aquell instant, la meva vida començà a navegar per moments de por, d´incertesa, de lluita, de ràbia.El repte de criar una filla  sola i voler compaginar-ho tot, ser lliure, viure altres amors i posar en ordre el meu món interior no va ser fácil. De vegades ho vaig aconseguir i d´altres vaig aprendre a viure en un caòtic estat d´ansietat i d´insensatesa,amb persones que entraven i eixien de casa, festes, amants i despropòsits.Un dia em cansava de tot i de tots i intentava recuperar el camí i la calma amb un èxit relatiu.I així anaven passant els dies, els mesos, els anys.

              Fins que un dia que no oblidaré mai aparegué el núvol negre a quedar-se a viure amb mi i res tornà a ser com abans.En eixe precís instant, mentre escoltava a la doctora en aquella consulta asèptica diguent-me el diagnòstic certer d´aquesta maleïda enfermetat,vaig saber que començava el compte enrere i també un viatge incert amb un destí previsible. De sobte, de viatgera havia passat a convertir-me en nàufraga.I, el pitjor de tot, és que no podía fer més que surar enmig d´aquesta mar que sempre viu en mi.

              Des de fa dos anys, la meva vida transcorre entre estades a l'hospital lluitant ferotgement contra una malaltia que tard o d'hora acabarà vencent-me i a la qual els metges ja han posat data ,amb tractaments fortíssims que frenen la seva evolució però que estan fent malbé el meu esperit, i amb períodes de lucidesa i estabilitat on gairebé em permet somiar amb projectes de futur…
             Però el càncer no sap de somnis somiats a les fosques ni de plantejaments vitals inacabats, ni d'obligacions professionals; no sap dels amics perduts, ni dels amors perennes, ni dels fills. Simplement s'instal.la en el nostre cos sense avisar, com un estrany que es cola d'amagat per la finestra, per demostrar-nos que pot fer amb nosaltres el que li vinga de gust .Ens te sota els seus peus com a una presa indefensa a qui se li marca una data per deixar escapar o per acabar amb ella. Manipula i destruix les nostres entranyes com un depredador que necessita vida per a seguir vivint, insaciable i esquiu.

             Necessitaria milers de fulls per descriure tots els estats d'ànim pels què diàriament es desfà la meva ànima. Necessitaria mil vides per recuperar tot el temps que em faltarà després d'aquesta.Mai ningú sabrà de l'angoixa ni de la desesperació que cada nit m'asalta quan només el silenci m´acompanya.Sé que al final tot es difuminarà entre una densa boira, fins i tot jo.
             Per això , i des de fa uns mesos, he decidit posar punt i final al tractament, no vaig a lluitar més. La vida durarà fin son ella voldrà, però jo he triat lliurement per una vegada a la vida i vaig a decidir com i quan posar final.     

             A Júlia encara no li he dit res. Primer he d´escriure aquesta carta i dir-te allò que mai et vaig dir, encara que tu ja ho saps des de fa tant de temps.I he vingut a Florència perquè és el millor lloc també per acomiadar-me de tot.

 

                                VII

                                         Florència, 29 de Gener 2020

                Avuí el dia està gris. A la ciutat la pluja olora diferent, es confon amb l'olor de l'asfalt que tira  l'aigua cap als desguassos i cap a les voreres, insolent i gris.La pluja em recorda a la meva infància, quan arribava en onades transparents contra les finestres de la casa de la platja.Corríem refugiant-nos sota els balcons de les cases més altes, els mitjons mullats, els cabells llisos que s´engantxaven a la cara en llargs fils, els bassals de fang que bombollejaven anunciant llargues pluges.La natura es mostrava en la seva faceta purificadora, i jo mirava embadalida els llampecs vestits de blau, de vermell, de groc, i m'amagava després sota els llençols, arraulida de fascinació i de por.Recorde l'olor de la pluja, de la terra mullada, de l'herba, de la sal del mar que feia borbolles d´escuma contra la sorra.

            Recorde la nit que vam estar a la romeria marinera i els teus cabells sota la pluja.Corriem entre la gent i em vas agafar per primera vegada la mà. Després marxàrem al concert i allí, a un racó de les escales de la casa del metge, vas buscar de nou els meus dits dins les butxaques de l´abric i em donares el primer bes. Aleshores pensava que ens mirava tothom però no era així, i tu escrivies paraules a la meva mà mentre a mi em tremolaven les cames. Era un amor invissible, misteriós i imposible a la vegada.

           Passaren uns dies i continuavem amb les nostres vides paralel.les,mentre jo intentava buscar explicacions al que hi havia entre nosaltres.Començarem a veuren´s quasi cada dia sempre acompanyades d´altra gent, ens miràvem de reüll, i seguiem fent com si no passara res. Però passava. De tant en tant una carícia furtiva, un comentari que només enteniem tu i jo, un llibre de regal, una trucada. Anava creixent un amor d´onades de mar blavós però nosaltres navegavem en vaixells i , sense encara saber-ho, destins diferents.

           Mai oblidaré la teva pell suau i dolça fregant la meva la nit que dormirem a casa de la teva àvia.Els llavis mullats amb sabor a cireres,les mans acaronant-me la cara, el desig, el dubte, la llàgrima.En aquell moment de vertígen es va detindre el temps i l´espai.I des d´aquell instant i durant uns mesos ens convertirem en cómplices i protagonistas d´un amor que fluia per les venes de la mar i de la lluna.

           Hi ha amors que cauen com gotes de pluja sobre les voreres i colpegen amb força les finestres ,deixant darrere un rastre efímer.Hi ha amors que es diluixen com la sal en aigua tèbia. Hi ha amors que s'amaguen o es disfressen, que es perden, que es moren o es maten.Hi ha històries d'amor mil vegades escrites, conegudes, admirades, eternes en els llibres o en les vides dels qui les van viure. Hi ha amors de terra fèrtil, d'aiguamolls, amors de vent suau que acaricien i embaladeixen. Hi ha amors intensos que esclaten i desapareixen, pausats, solemnes, o pacients com corredors de fons.
             El nostre aparegué amb l'ímpetu d'una tempesta passatgera, i ens atrapà en un remolí de pluja que deslligava els  instints primaris ,per deixar-nos després amb la calma tibant de les vesprades plujoses d'estiu.I així ens deixàvem mullar, atrevides com els infants, passant a l´altra part del mirall furtiu on ningú ens podía veure i ningú sospitava res.

            Vingué l´hivern, passaren uns mesos, i un dia et vaig veure parlant i tontejant amb un xic en les mateixes escales on aquell dia de concert m´acaronaves els dits.Una estranya sensació em digué  que alguna cosa havia canviat de colp. Cada dia que passava estaves més amb ell. A mi m´angoixaven els cels, però no hi podía fer res; al cap i a la fí nosaltres no erem res, no teniem cap relació, no hi havia cap compromís que ens lligara.El nostre era un amor que mai s´havia pronunciat, que mai havia existit als ulls de ningú.No podía retreure´t  res, malgrat tot, i no quedaba més que conformar-me i seguir camí.Però jo sabia que estaba començant a perdre´t, encara que mai t´havia tingut.

             Un dia haviem quedat per dinar i anar al cine. A la sortida em vas dir que estaves amb aquell xic.El capvespre relliscava sota els vidres del bar on preniem café.Les teves paraules sonaven estranyes, i mentre notava que t´allunyaves,el meu cos minvava i desitjava desfer-se.Llavors tot va esdevenir grisós, com el fum dels trens antics que deixen aquell rastre de boira amagant el paisatge.

          Deixàrem de veuren´s tan sovint, i la meva marxa a Madrid per seguir els estudis universitaris m´ajudà a perdre el lligam proper amb tu que  tant mal estava començant  a fer-me.Iniciava el camí d´acostumar-me al buit de la teva absència i, creu-me que no era gens fácil., Però cóm amagar el desig i l´ànsia de tindre el teu nom sota les emprentes dels meus dits…

 

                                  VIII

                                    Florència, 3 de Febrer de 2020

               Com et deia fa uns dies,vaig passar gairebé tots els estius de la meva infància en aquella casa de la platja a recer de les dunes, on abans havien viscut els meus avis. Encara, si tanque els ulls, puc escoltar la veu de ma mare: “.. ojos verdes,verdes com la albahaca ...,” mentre estenia la roba blanca a la corda del pati.I puc sentir la suau brisa de la mar al vespre fent remolins als meus cabells mentre jo corria cap a l'aigua.
            Mai en la meva vida he tornat a conèixer la llibertat d'una manera tan intensa com llavors.
              La línia que separava el mar del cel era el punt infinit en el qual desembocaven tots els anhels i cap on les mirades obrien el seu horitzó de projectes i desitjos.Recorde caragoles que murmuraven a la meva orella els sons de les cançons que arribaven a través del temps, com claus que obrien les portes de les meues habitacions amagades; lletres i notes que portaven mons d'altres mons i desxifraven els jeroglífics dels meus pensaments confosos.
          Vaig sentir una enorme tristor quan anys després van haver de tirar la casa per motius d'organització urbanística dissenyats per l'Ajuntament. En el seu lloc van construir un passeig per satisfer les demandes dels nous estiuejants.Hi havia desaparegut per sempre la imatge visual d'una part de la meva vida…de la nostra vida.
       Però sempre que l'atzar, o la malenconia, em van portar a aquell racó de la platja on vaig passar tants moments feliços, he tornat a veure la petita casa blanca, i he tornat a escoltar la veu de la meva mare: “.. verdes como el trigo verde y el verde verde limón ..”.I a sentir la brisa i la calor enganxosa de les nits d'agost en el meu rostre.
              He tornat a dormir entre les dunes mentre m´arribava l'olor de peix fregit des de la cuina on la meva àvia preparava el menjar.Ho recordes?
             Allà reverberaven encara els geranis, florien els gessamins i tancaven o obrien les seves flors blanques i vermelles les flors de nit. I les carnoses i rígides fulles de les atzavares, en plena esplendor, encara semblaven mirar des de la seva alçada…Què lluny quedem ara de tot allò.

 

                         IX

                                                                          Florència ,5 de Febrer de 2020

           La segona vegada que  vaig estar a Venècia Júlia tenia tres anys.Era un viatge amb companys del departament i vaig decidir que vinguera amb mi perque, en aquell moment, jo estava discutida amb ma mare i l´orgull va poder més que el sentit comú. Estant allí la meva germana Laura em trucà per dir-me  que acabaves de tindre al teu primer fill, Mario. Jo no estava en el meu millor moment personal, em sentía sola i no deixava de pensar en tu.

             La ciutat s´enfonsava amb mi, o era jo qui m´enfonsava arrossegant-la?.. No se si el que sentia era una terrible i angoixant soletat o la impotència de no poder disfrutar-la amb tu, cosa que era completament imposible.

             La primera vegada que hi haviem estat amb aquells amics del poble, caminavem juntes a tots els llocs,  m´explicaves cada racó, i Venècia es va obrir als meus ulls com una amant silenciosa i romántica.

                Ara,  mentre caminavem Júlia i jo pels carrers desconeguts, sentia un buit inmens i fosc.Tota la ilusió que sempre havia tingut per tornar a Venècia havia desaparegut; em sentia desorientada, aliena a l´espectacle de l´art que m´envoltava. Venècia sencera s´havia convertit en un pantà corrossiu on les urpes de la mort eren aquelles ones d´aigua bruta que s´aixecaven en passar les barques, envaint les escales de les cases, menjant-se lentament les portes i  entrant als palaus com una maldició
               La bellesa no tenia per a mi, cap sentit. Caminava pels carrers sense tu i ho recordava tot tan diferent. La llum dels canals era trista, l´aigua sense reflexos; hi havia un espectre de runes envoltant la ciutat.
Al meu cap només estaves tu i la noticia del naiximent del teu fill. Ens trovàvem prop de la plaça de Goldoni, vam seure a la terrassa d´un bar i vaig decidir trucar-te.

             Vaig marcar els números i de seguida vaig escoltar la teva veu dolça tan propera i riallera com les campanes de Sant Marcos, i al mateix temps tan encisadora com la música celestial de Monteverdi .Intentava mostrar-te l´alegria que em donava escoltar-te i trametre´t la felicitat pel naiximent de Mario.

Li he posat Mario per tu- em vas dir - hi ha coses que no poden ser d´altra manera

           T´havia trucat amb la necessitat d´escoltar la teva veu com qui espera la salvació o un miracle.Era vulnerable a tu, sense obstacles ni còdis, ni estratègies…I amb la certesa de que era inútil esperar-te a cap lloc.

            Més tard, recordant amb la dolçor en què m´havies parlat del teu fill,vaig començar a veure Venècia amb els teus ulls; va desaparèixer el fred perquè notava el teu alé a les mans.Me les acaronava com si fos tu, com si el meu cos fos teu i meu al mateix temps. Vaig tancar els ulls pensant que anava agafada del teu braç.Amb tu tornaven totes les posssibilitats, tot l´entusiasme..I vaig tornar a caminar envoltada del silenci de les teves paraules per el plànol imaginari que tu, com sempre, m´havies traçat.

 

                             X

                                                                         Florència, 7 de febrer de 2020

        Estimada amiga,

              De tant en tant veig passar la vida com a través d´un espill retrovisor, i en un llamp  m´envaix el temps de la felicitat mentre camine pel laberint d´Alícia de puntetes ,sobre els vidres trencats, i també sobre els sencers, intentant aliviar el dolor de la ferida que ara m´acompanyaDes de la memòria contrariada reconec ínfims detalls que em traspassen o alteren el meu dèbil estat d´ànim.

              El pas del temps diuen que ajuda a suavitzar el dolor de les ferides, la passió dels amors intensos, i a contemplar les emprentes del passat amb la perspectiva necessària per intentar coordinar i col.locar serenament els sentimients. Vèncer el pudor per despullar l`ànima sense excuses és, sovint,la veritable lluita que ens plantegem davant uns fulls en blanc..

              De vegades la sensació de desemparament és tan gran que ens agafem a la imaginació ,sense entendre que és impossible abandonar l´aïllament al qual ens han sotmés certs records, els mateixos que van envair els nostres sentits en moments puntuals de la vida
             El temps ens ajuda a recordar i a oblidar. Som còmplices d´una memòria capritxosa que ens passeja de l´abraçada a l´oblit, i ens envolta i ens desarma, sempre a la seva voluntat, como viatgers d´un tren sense estació ni retorn.Les veritats i les mentides, amiga meua, volen escapar-se dels nostres braços. Què lluny quedem també nosaltres de tot això…

                               XI

                                                                        Florència, 9 de febrer de 2020

               No queda ja massa temps, i no vull fer esta carta més llarga.Després d´avuí ja no em quedarà quasi res per fer i esperaré tranquila el pas dels dies.Aquestes lletres són per dir-te que sempre has estat present en tot el que he fet; t´he trobat entre les pàgines dels llibres que he llegit,i he reconegut en tu a les heroïnes que viuen en el transfons de la Història.Quan llegia llavors,apareixia l´ànima combativa que es rebel.lava dins les parets del meu cos i que volia eixir com un glop d´aigua freda.
              Vaig creure també trobar-te entre uns llavis de barra de bar que m´enamoraren uns minuts, però va ser mentida, un miratge que m´ha confós moltes vegades.
          T´he buscat en altres ciutats, entre altra gent.He perdut el rumb per voler  veure´t  entre les ones dels mars per on em mullava cada dia.
          Estaves amagada a les fulles dels arbres i en la sorra que m´obria ferides a les mans i que sempre portaven marcades les hores passades al teu costat.A vegades he cregut tocar-te desafiant les normes no escrites, i m´he llançat a l´abisme de lo desconegut pronunciant el teu nom amb l´insolència de qui creu estar en la possessió de la veritat

            T´he sentit en les voreres dels punts suspensius, en l´abisme d´una oració, en l´espai i el buit dels silencis on ens lliguem uns als altres i despengem l´ànima en equilibri sota el gest indomable d´una sil.laba desconcertada.Mai he deixat d´escriure´t i cada paraula anava adreçada a  tu.     Perque la vida són les paraules que escrivim inconscientment a un full en blanc,en el marge d´un periòdic, a la llum d´una làmpara de taula, en una nit de desfici, en un capvespre de tardor o un migdia d´estiu.

                 Les paraules són els somnis que sentim amb els ulls tancats, són el suport on ens repengem sovint intentant deslligar-nos de la realitat.El paper és molt sentit, suporta la nostra ràbia, la incertesa,els pensaments més dolents,els més estranys.El paper és també com un sostre on rellisquem esperant que canvie allò que ens lleva la son, sense saber que les coses canvien més o menys ràpid independentment de què ens queixem.Les paraules tenen ànima però no sé si tenen voluntat.

                     Per això el que jo et demane ara- l´única cosa que encara puc demanar-te - és que no et deixes per llegir cap d´aquestes línies que m´hauran costat tant d´escriure.

               La nostàlgia és una sensació difícil d´explicar. Sense saber perquè notem que enyorem coses, gent i ens sentim envaits per un melangiós desfici que ens fa veure tot de color gris.Caminen sense avançar, mirem sense veure, parlem sense dir res.Enyorem i ni tan sols sabem concretament què és el que ens fa sentir així.Som altres vivint la nostra pròpia vida.Què estrany, veritat

           Aquesta carta, amiga meua, és només per dir-te que t´estime, que mai he deixat de fer-ho.Després de tu contaré a Júlia la meva determinació d´aquest punt i final en el tractament confiant que m´acompanye en l´ùltim camí. I res més.

        A la vista de tots sembla que estic tranquila,i en canvi tinc una sensació de melangiosa tristor que s´ha instal.lat fa dies dins meu i que  ha tornat fosques les parets d´esta casa, els rellotges, els llibres, els objectes.No sé com llevar-li la pols als records ni a les paraules que vull dir i no puc.Però malgrat tot , i després d´aquestes últimes decisions,senc una pau infinita.És com si la boira havera entrat per totes les finestres i m´havera deixat una humitat constant als ulls, a l´ànima i a les feines que mecànicament faig cada dia, netejant-ho tot i deixant-ho lluent com la lluna.
               Igual és que ha vingut a veure´m la  nostàlgia de tot allò què ja no hi és, del què ja mai podrà ser, del futur que no viuré, de tot el que es quedarà per fer després d´avuí. No ho sé.…

            Diuen que sols es pot tenir nostàlgia d´allò que s´ha viscut i s´ha perdut, però jo avuí estic més segura que mai de què això no és així.

T´estime sempre

Maria.